CARNESTOLTES

Els entesos troben en el Carnestoltes pervivències d'antigues festes paganes d'hivern, celebracions gregues i festes romanes. El símbol del Carnaval és sovint, un ninot de palla, vestit de manera grotesca que s'acostuma a anomenar, genèricament en Carnestoltes. Ell és el rei dels poca-soltes i de la gresca. El seu regnat comença el divendres al vespres, quan se li fa la triomfal rebuda i dura fins a l'altre dimarts, que és quan mor. Dimecres de cendra és enterrat amb tots els honors (enterrament de la sardina) essent la "trista" comitiva el darrer acte de la festa.

La festa de Carnaval es subdivideix en diverses diades: el dijous llarder, dia en que els sants preceptes diuen que  els protagonistes dels àpats són els ous i la carn de porc: butifarra d’ou, truita de butifarra, coca de llardons, i totes les possibilitats on, aquests dos productes hi siguin presents

El dimarts de carnaval, que és el dia del judici públic d'en carnestoltes i de la seva mort a la foguera.

El dimecres de cendra, que per la tradició cristiana, de forma oficiosa és el primer dia de Quaresma i l'inici de l'abstinència. Aquest dia es celebra el popular enterrament de la sardina disfressada amb faldilles de paper.

Una de les danses que antigament es ballaven per aquesta època, era el ball del Nyitus. Els Nyitus, segons explica en Joan Amades, eren uns éssers menudíssims, invisibles que entraven dins del cap per les orelles, i un cop dins, s'anaven menjant el cervell, sobretot la memòria, que es creia que era un suc dolç del qual n'eren molt llaminers. No se sap si el ball hi té cap relació, però el compartament estrafolari dels balladors podria evocar el capteniment de l'ennyitat, desmemoriat i una mica curt de gambals.

El Ball dels Nyitus es ballava a Sant Julià de Vilatorta. El balladors solien ser una parella de vells que sortien al centre de la plaça disposats a fer riure la gent. La dona feia tot el que li venia de gust, com més estrany i extravagant millor però sempre seguint el ritme de la melodia. L’home l’havia de seguir i imitar-la sense perdre el ritme ni el to d’ella per tal de no discordar. Abundaven les ganyotes, les llengotes i les mirades estrafolàries.